L'experiència d'escriure en aquest bloc ha estat completament nova per a mi i la veritat és que no ha estat tan dolorosa com semblava en un primer moment. Aquesta és l'última entrada que hi faig i espero que hagueu passat una bona estona llegint totes les meves aportacions com jo ho he fet amb les vostres!
domingo, 8 de junio de 2008
viernes, 6 de junio de 2008
Aprenentatge en línia
La meva experiència com a aprenent en línia és força curta, ja que va començar en el moment en què vaig entrar a aquesta universitat ara farà quatre anys. Recordo que al principi em va costar una mica entendre com funcionaven les interfícies del campus global i del moodle, però la veritat és que tot va ser qüestió d’acostumar-s’hi.
Pel que fa als gèneres electrònics, he de dir que no va ser fins que varem començar aquesta assignatura que vaig obrir el meu primer bloc, crear la meva pròpia wiki i també en aquesta assignatura ha estat el primer cop que he participat en un xat amb tanta gent com ho varem fer en aquella sessió de seminari. És per tot això que puc dir que aquesta assignatura ha estat, per a mi, com una iniciació a tot aquest món format per les TIC.
A partir de la meva curta experiència podria dir que l’aprenentatge en línia em sembla un aprenentatge molt útil i força còmode, ja que l’aprenent pot seguir el seu propi ritme, pot treballar principalment des de casa, es pot centrar en allò que li interessa més i deixar de banda altres aspectes que no li interessin tant, etc. No obstant això, penso que aprendre en línia és una tasca més complicada del que en un principi pot semblar, ja que per aprendre en línia s’ha de ser molt organitzat i sobretot molt constant.
Pel que fa als gèneres electrònics, he de dir que no va ser fins que varem començar aquesta assignatura que vaig obrir el meu primer bloc, crear la meva pròpia wiki i també en aquesta assignatura ha estat el primer cop que he participat en un xat amb tanta gent com ho varem fer en aquella sessió de seminari. És per tot això que puc dir que aquesta assignatura ha estat, per a mi, com una iniciació a tot aquest món format per les TIC.
A partir de la meva curta experiència podria dir que l’aprenentatge en línia em sembla un aprenentatge molt útil i força còmode, ja que l’aprenent pot seguir el seu propi ritme, pot treballar principalment des de casa, es pot centrar en allò que li interessa més i deixar de banda altres aspectes que no li interessin tant, etc. No obstant això, penso que aprendre en línia és una tasca més complicada del que en un principi pot semblar, ja que per aprendre en línia s’ha de ser molt organitzat i sobretot molt constant.
domingo, 1 de junio de 2008
Avaluació
Pel que fa als enfocaments d’avaluació que he experimentat més al llarg de la meva història com a aprenent de llengües són principalment l’avaluació sumativa, quantitativa, normativa i heteroavaluativa. La veritat és que les avaluacions eren sempre iguals ja que sempre eren al final del trimestre mitjançant una prova escrita que corregia el professor. En aquesta prova es pretenia veure si els alumnes havíem assolit els continguts del curs. No obstant això, recordo que el professor de geografia que vaig tenir a segon de batxillerat duia a terme una avaluació més coavaluativa, ja que a l’hora de puntuar les diferents preguntes de l’examen sempre tenia en compte la teva opinió. El propòsit d’aquest professor era que els alumnes féssim autoavaluació dels nostres propis exàmens i després es tractava de posar en comú el que nosaltres pensàvem i el que ell pensava, com una mena de negociació entre dues parts, tot i que ell era qui tenia l’última paraula.
Respecte als diferents enfocaments d’avaluació penso que no hi ha un que sigui millor que els altres i que, per tant, s’hagi d’aplicar en totes les circumstàncies, sinó que crec que l’enfocament d’avaluació ha d’anar molt lligat al tipus de matèria que s’està aprenent. Al llarg de la meva vida com a estudiant m’he trobat amb molts, i quan dic molts vull dir molts, exàmens que no m’han servit per aprendre absolutament res ja que dos dies després de l’examen ja havia oblidat tota la matèria. Pel que fa al cas concret de la llengua, crec que l’avaluació sumativa no té cap mena de sentit ja que l’aprenentatge de la llengua és una tasca molt continuada i en la que has d’anar treballant cada dia una mica i una prova final no acostuma a servir de res.
La majoria d’avaluacions que he hagut de passar (o més ben dit de patir) han estat els típics exàmens escrits, alguna vegada amb tests d’elecció múltiple inclosos. No recordo haver fet gaire treballs en grup, excepte els famosos crèdits de síntesi que fèiem a l’ESO, fins al moment d’arribar a la Universitat. Crec que puc assegurar que mai he viscut cap experiència memorable pel que fa a l’avaluació, ja que sempre l’he considerada com un petit mal tràngol pel qual hem de passar. Sóc conscient que no hem de confondre avaluació amb examen ja que hi ha diferents maneres d’avaluar però, suposo que per l’experiència que la majoria de nosaltres tenim, cada cop que sento la paraula ‘avaluar’ la primera imatge que em ve al cap és la d’un examen. Si em possés a comptar tots els exàmens que he fet al llarg de la meva vida com a estudiant no acabaria mai, tot i així els exàmens continuem posant-me molt nerviosa i crec que és una cosa a la qual mai m’acostumaré.
Pel que fa a la qüestió de si considero que he rebut avaluacions justes, diria que sí. El fet que els mètodes d’avaluació que he rebut hagin estat principalment normatius fa que si ho saps aprovis i si no ho saps no aprovis. Suposo que pels professors aquesta és la manera més fàcil de distingir entre qui ha assolit unes competències determinades i qui no ho fet.
Respecte als diferents enfocaments d’avaluació penso que no hi ha un que sigui millor que els altres i que, per tant, s’hagi d’aplicar en totes les circumstàncies, sinó que crec que l’enfocament d’avaluació ha d’anar molt lligat al tipus de matèria que s’està aprenent. Al llarg de la meva vida com a estudiant m’he trobat amb molts, i quan dic molts vull dir molts, exàmens que no m’han servit per aprendre absolutament res ja que dos dies després de l’examen ja havia oblidat tota la matèria. Pel que fa al cas concret de la llengua, crec que l’avaluació sumativa no té cap mena de sentit ja que l’aprenentatge de la llengua és una tasca molt continuada i en la que has d’anar treballant cada dia una mica i una prova final no acostuma a servir de res.
La majoria d’avaluacions que he hagut de passar (o més ben dit de patir) han estat els típics exàmens escrits, alguna vegada amb tests d’elecció múltiple inclosos. No recordo haver fet gaire treballs en grup, excepte els famosos crèdits de síntesi que fèiem a l’ESO, fins al moment d’arribar a la Universitat. Crec que puc assegurar que mai he viscut cap experiència memorable pel que fa a l’avaluació, ja que sempre l’he considerada com un petit mal tràngol pel qual hem de passar. Sóc conscient que no hem de confondre avaluació amb examen ja que hi ha diferents maneres d’avaluar però, suposo que per l’experiència que la majoria de nosaltres tenim, cada cop que sento la paraula ‘avaluar’ la primera imatge que em ve al cap és la d’un examen. Si em possés a comptar tots els exàmens que he fet al llarg de la meva vida com a estudiant no acabaria mai, tot i així els exàmens continuem posant-me molt nerviosa i crec que és una cosa a la qual mai m’acostumaré.
Pel que fa a la qüestió de si considero que he rebut avaluacions justes, diria que sí. El fet que els mètodes d’avaluació que he rebut hagin estat principalment normatius fa que si ho saps aprovis i si no ho saps no aprovis. Suposo que pels professors aquesta és la manera més fàcil de distingir entre qui ha assolit unes competències determinades i qui no ho fet.
sábado, 31 de mayo de 2008
Metodologies
Després de repassar les diapositives i fer una llegida ràpida als diferents mètodes diria que al llarg de la meva història com a aprenent de llengües n’he experimentat com a mínim tres de diferents:
Gramàtica – traducció
A la majoria de les classes d’anglès i de francès de la segona escola on vaig anar utilitzaven el mètode de gramàtica-traducció. Recordo que en cada unitat del llibre de text que fèiem servir hi ha havia com a mínim dos exercicis de traducció, una inversa i l’altra directa. En aquestes classes es donava molt d’èmfasi a la gramàtica normativa i al llenguatge formal, a més a més també es pretenia ensenyar gramàtica i lèxic i deixar de banda més l’aspecte oral de la llengua. He de reconèixer que el primer cop que vaig veure un d’aquests exercicis em va sorprendre força, ja que jo venia d’una escola en què a l’aula només es feia servir la llengua que s’estava aprenent (anglès, català o castellà).
El mètode directe
El més representatiu i també més diferenciat del mètode anterior és el fet que a la primera escola a la que vaig anar (l’escola anglesa) a les classes de llengua només fèiem servir la llengua que s’estava aprenent. Això era d’especial importància a les classes d’anglès i recordo que mai varem fer cap exercici de traducció ni cap altre que impliqués cap llengua que no fos l’anglès. A més a més, també recordo que per donar el significat d’una paraula que el professor ens preguntava mai ho podíem fer amb l’equivalent en castellà o en català, sinó que ho havíem de fer a través d’un sinònim anglès o una paràfrasi.
Com ja vaig comentar en la tasca de les teories lingüístiques i psicològiques, en aquesta escola no es donava tanta importància a les normes gramaticals, sinó que se centraven més en la llengua parlada i en l’ús de la llengua. És per això que quan vaig arribar a la segona escola i la professora o algú de la classe em preguntava per què una cosa era d’una determinada manera jo no li sabia respondre amb la norma gramatical, sinó que sempre li deia ‘perquè em sona millor’.
Enfocament oral i situacional
L’estiu de l’any passat em van donar una beca per anar a estudiar anglès a l’estranger i com a segon havia estat a Londres i m’havia enamorat d’aquesta magnífica ciutat, vaig decidir tornar-hi. La veritat és que he de reconèixer que el curs d’anglès va ser l’excusa perfecta per poder tornar a Londres encara que només fos durant el mes d’agost. És per això que al principi em feia una mica de mandra haver d’anar tres hores al dia a una acadèmia i haver-me de llevar super d’hora al matí (a les 7!), però tot això va canviar quan vaig veure com estaven orientades les classes. Tot el que fèiem era oral i l’únic que importava era que parléssim, de fet crec que només vaig agafar el bolígraf per apuntar el vocabulari que anava aprenent. És important tenir en compte que aquest tipus de classes només són possibles amb alumnes amb un nivell avançat ja que per tal de poder mantenir diverses converses de diferents temes abans has d’haver après força vocabulari i haver fet algunes classes de gramàtica.
A la majoria de les classes d’anglès i de francès de la segona escola on vaig anar utilitzaven el mètode de gramàtica-traducció. Recordo que en cada unitat del llibre de text que fèiem servir hi ha havia com a mínim dos exercicis de traducció, una inversa i l’altra directa. En aquestes classes es donava molt d’èmfasi a la gramàtica normativa i al llenguatge formal, a més a més també es pretenia ensenyar gramàtica i lèxic i deixar de banda més l’aspecte oral de la llengua. He de reconèixer que el primer cop que vaig veure un d’aquests exercicis em va sorprendre força, ja que jo venia d’una escola en què a l’aula només es feia servir la llengua que s’estava aprenent (anglès, català o castellà).
El mètode directe
El més representatiu i també més diferenciat del mètode anterior és el fet que a la primera escola a la que vaig anar (l’escola anglesa) a les classes de llengua només fèiem servir la llengua que s’estava aprenent. Això era d’especial importància a les classes d’anglès i recordo que mai varem fer cap exercici de traducció ni cap altre que impliqués cap llengua que no fos l’anglès. A més a més, també recordo que per donar el significat d’una paraula que el professor ens preguntava mai ho podíem fer amb l’equivalent en castellà o en català, sinó que ho havíem de fer a través d’un sinònim anglès o una paràfrasi.
Com ja vaig comentar en la tasca de les teories lingüístiques i psicològiques, en aquesta escola no es donava tanta importància a les normes gramaticals, sinó que se centraven més en la llengua parlada i en l’ús de la llengua. És per això que quan vaig arribar a la segona escola i la professora o algú de la classe em preguntava per què una cosa era d’una determinada manera jo no li sabia respondre amb la norma gramatical, sinó que sempre li deia ‘perquè em sona millor’.
Enfocament oral i situacional
L’estiu de l’any passat em van donar una beca per anar a estudiar anglès a l’estranger i com a segon havia estat a Londres i m’havia enamorat d’aquesta magnífica ciutat, vaig decidir tornar-hi. La veritat és que he de reconèixer que el curs d’anglès va ser l’excusa perfecta per poder tornar a Londres encara que només fos durant el mes d’agost. És per això que al principi em feia una mica de mandra haver d’anar tres hores al dia a una acadèmia i haver-me de llevar super d’hora al matí (a les 7!), però tot això va canviar quan vaig veure com estaven orientades les classes. Tot el que fèiem era oral i l’únic que importava era que parléssim, de fet crec que només vaig agafar el bolígraf per apuntar el vocabulari que anava aprenent. És important tenir en compte que aquest tipus de classes només són possibles amb alumnes amb un nivell avançat ja que per tal de poder mantenir diverses converses de diferents temes abans has d’haver après força vocabulari i haver fet algunes classes de gramàtica.
Segons la meva experiència penso que tots tres mètodes han estat força importants. La veritat és que el segon i el tercer s’assemblen molt ja que tots dos donen molta importància al fet d’utilitzar a classe la llengua que s’està aprenent. Pel que fa al primer, em quedaria amb la part de la gramàtica ja que penso que la gramàtica també es necessària, sobretot si vols escriure correctament en aquesta llengua.
Teories psicològiques
Després d’uns dies de tenir el bloc una mica abandonat, ja torno a ser aquí. Avui per parlar sobre les diverses teories lingüístiques i psicològiques que he experimentat al llarg de la meva història com a aprenent de llengües. Abans de començar, però, he de comentar que en aquesta assignatura estem fent un gran exercici de memòria ja que suposo que molts de vosaltres estareu d’acord amb mi en el fet que de vegades costa molt tirar tants anys enrere i intentar recordar com eren les classes a les que potser varem assistir fa uns 10 o 15 anys. Tot i així, farem el que es pugui i ja veurem què surt.
Un cop fet l’exercici de memòria pertinent, diria que la teoria psicològica més representativa durant la meva experiència com a aprenent de llengües ha estat la conductista. El motiu pel qual crec que això és així és perquè només he après llengua a l’escola, ja que no va ser fins l’any passat que vaig assistir per primer cop a una acadèmia de llengües. Un dels factors que m’ha fet veure clar que el conductisme és la teoria que més he experimentat és el fet que té com a mètode l’ensenyament programat de gramàtica, ja que tant a les classes de català, castellà i anglès de la segona escola que vaig anar donaven moltíssima importància a la gramàtica de la llengua. Pel que fa a la primera escola (l’escola anglesa), em costa molt recordar-me de moltes de les coses que hi fèiem, però si recordo que la gramàtica no era tan important, en el sentit en què no ens passàvem les classes veient les diferents regles de la llengua, i el que més els interessava era que aprenguéssim amb tècniques més pràctiques, volien que aprenguéssim a base de parlar, escriure i llegir.
Pel que fa a la pregunta de ‘en quina teoria em sento més còmode’, doncs no sabria que respondre probablement perquè no les conec prou bé per triar-ne una. No obstant això, crec que el millor seria intentar agafar el millor de cadascuna d’elles ja que les majories absolutes no acostumen a ser gaire bones. En l’aprenentatge, el més important és sempre l’alumne i és per això que el sistema i el professor s’han d’adaptar als canvis i a les noves generacions. És bàsic avançar i evolucionar en tots els aspectes i veure que els alumnes d’avui en dia ja no són els de fa 30 o 20 o 10 anys, sinó que són els d’ara amb els seus inconvenients però sobretot amb les seves virtuts.
Un cop fet l’exercici de memòria pertinent, diria que la teoria psicològica més representativa durant la meva experiència com a aprenent de llengües ha estat la conductista. El motiu pel qual crec que això és així és perquè només he après llengua a l’escola, ja que no va ser fins l’any passat que vaig assistir per primer cop a una acadèmia de llengües. Un dels factors que m’ha fet veure clar que el conductisme és la teoria que més he experimentat és el fet que té com a mètode l’ensenyament programat de gramàtica, ja que tant a les classes de català, castellà i anglès de la segona escola que vaig anar donaven moltíssima importància a la gramàtica de la llengua. Pel que fa a la primera escola (l’escola anglesa), em costa molt recordar-me de moltes de les coses que hi fèiem, però si recordo que la gramàtica no era tan important, en el sentit en què no ens passàvem les classes veient les diferents regles de la llengua, i el que més els interessava era que aprenguéssim amb tècniques més pràctiques, volien que aprenguéssim a base de parlar, escriure i llegir.
Pel que fa a la pregunta de ‘en quina teoria em sento més còmode’, doncs no sabria que respondre probablement perquè no les conec prou bé per triar-ne una. No obstant això, crec que el millor seria intentar agafar el millor de cadascuna d’elles ja que les majories absolutes no acostumen a ser gaire bones. En l’aprenentatge, el més important és sempre l’alumne i és per això que el sistema i el professor s’han d’adaptar als canvis i a les noves generacions. És bàsic avançar i evolucionar en tots els aspectes i veure que els alumnes d’avui en dia ja no són els de fa 30 o 20 o 10 anys, sinó que són els d’ara amb els seus inconvenients però sobretot amb les seves virtuts.
lunes, 28 de abril de 2008
And the winner is...
Després de pensar-ho durant uns minuts, he decidit que el premi de millor professor de llengües que he tingut mai és pel tutor que vaig tenir l’últim any que vaig ser a l’Oak House British School. En Richard J., aquest és el seu nom, és el professor d’anglès més divertit que he tingut mai; recordo que les seves classes sempre passaven super ràpid i eren d’allò més entretingudes i, sobretot, eficaces.
Una de les moltes activitats que fèiem era que un cop per setmana portava una cançó diferent, ens repartia la lletra i després la cantàvem tots junts. Aquesta era una bona manera d’aprendre nou vocabulari i també de practicar la pronunciació. Les cançons que cantàvem eren d’artistes tan coneguts com Els Beatles o Elvis Presley; una de les meves preferides és la que he copiat a continuació:
RETURN TO SENDER! by Elvis Presley
Una de les moltes activitats que fèiem era que un cop per setmana portava una cançó diferent, ens repartia la lletra i després la cantàvem tots junts. Aquesta era una bona manera d’aprendre nou vocabulari i també de practicar la pronunciació. Les cançons que cantàvem eren d’artistes tan coneguts com Els Beatles o Elvis Presley; una de les meves preferides és la que he copiat a continuació:
RETURN TO SENDER! by Elvis Presley
(Return to sender, return to sender.)
I gave a letter to the postman –he put it in his sack
By early next morning –he brought my letter back.
(She wrote upon it...)
Return to sender, Address Unknown;
No such number, No such zone
We had a quarrel, A lovers’ smack!
I write “I’m sorry!” but my letter keeps coming back!
So when I dropped it in the mailbox, I sent it special ‘D’
By early next morning it came right back to me
(She wrote upon it...)
Return to sender, Address Unknown,
No such PERSON, No such zone
This time I’m ‘gonna’ take it myself and put it right in her hand
And if it comes back, the very next day, then I’ll understand...
(The writing on it...)
Return to sender, Address Unknown,
No such number, no such zone
Return to sender, return to sender, return to sender...
domingo, 27 de abril de 2008
La meva experiència com a aprenent de llengües
Tot i haver nascut a Barcelona i tenir pares catalans, jo vaig ser escolaritzada en anglès. Als tres anys vaig entrar a l’Oak House British School, una de les diverses escoles angleses que trobem a Barcelona, i allí m’hi vaig quedar fins als dotze. Durant aquests nou anys, vaig rebre una educació típicament britànica, amb tot el que això implica, i totes les assignatures que feia, excepte català i castellà, estaven impartides en anglès. Més del 80% dels professors eren britànics i la majoria parlava poc castellà i gens de català.
El fet que la primera llengua de l’escola fos l’anglès i que totes les classes fossin en anglès va suposar que jo no fes l’assignatura de Llengua castellana fins al tercer any de ser a l’escola. D’altra banda, no va ser fins a tercer de Primària que vaig començar a cursar l’assignatura de Llengua catalana i que, per tant, vaig aprendre a escriure en aquesta llengua. Tanmateix, això no va suposar cap problema ja que el català és la meva llengua materna i sempre l’he parlat amb tots els membres de la meva família, pel que fa al castellà tampoc va suposar cap problema ja que la majoria dels meus companys de classe eren castellanoparlants i a l’hora del pati gairebé sempre parlava en castellà.
Tot i que no em puc considerar plurilingüe, ja que les tres llengües (català, castellà i anglès) mai han estat al mateix nivell, les interferències que es produïen eren si més no gracioses. Una de les més gracioses i que la meva mare sempre m’ha recordat és que quan volia alguna cosa, com per exemple un got d’aigua, en comptes de dir “em dones un got d’aigua” o simplement “vull un got d’aigua”, sempre deia “puc tenir un got d’aigua? la qual és una interferència sintàctica claríssima de l’anglès may I have a glass of water?. A més, també recordo que la meva mare sempre em corregia i em deia que en català no es deia així, però jo no li feia cas i continuava demanant les coses a la meva manera anglesada! No va ser fins que vaig canviar d’escola que vaig començar a corregir totes aquestes interferències.
Com ja he comentat, als dotze anys vaig canviar d’escola. Va ser en el moment en què havia de passar de l’educació primària a la secundària (ESO) que els meus pares van decidir canviar-me d’escola. Aquest cop, vaig anar a una escola catalana la qual cosa indica que la meva escolarització a partir d’aquell moment va ser principalment en català, tot i que també en castellà ja que feia diverses assignatures en aquesta altra llengua. Aquest canvi, la veritat és que va ser força estrany en diversos aspectes de l’àmbit acadèmic: en primer lloc, el fet de passar a tenir només una assignatura en anglès va ser bastant sobtat ja que estava acostumada a tenir un mínim de set assignatures impartides en anglès; mai havia fet unes matemàtiques en cap altra llengua que no fos l’anglès. En segon lloc, el nivell de les tres llengües no es corresponia ni de bon tros al de la nova escola, sobretot en el cas de l’anglès. En el cas del català i del castellà, vaig haver-me de posar les piles en l’expressió escrita, ja que només feia tres anys que havia après a escriure en català i només ho havia practicat dins l’assignatura de Llengua catalana. D’altra banda, pel que fa a l’expressió oral no vaig tenir problema en cap de les dues llengües perquè les havia practicat des de ben petita.
Pel que fa a les classes d’anglès de la nova escola, em resultaven avorrides i sempre feia coses que jo ja havia fet en el meu segon any a l’escola anglesa, cosa que és completament normal. El fet que el nivell de les dues escoles fos tan diferent va fer que anés perdent una mica l’anglès que havia après fins aquell moment, ja que com tots sabem les llengües, si no es practiquen, s’obliden. Quan vaig ser realment conscient del que m’estava passant, vaig decidir continuar el costum de llegir un llibre per setmana que m’havien inculcat a l’escola anglesa, evidentment aquest llibre era sempre en anglès. Això no va fer que el meu nivell d’anglès, sobretot oral, augmentés però el menys vaig intentar mantenir-lo i crec que en certa manera ho vaig aconseguir.
Sempre he agraït als meus pares el fet que em portessin a una escola anglesa i que em donessin l’oportunitat d’aprendre anglès des de tan petita. A més, suposo que és per això que he acabat fent Traducció i Interpretació i que sempre he tingut aquesta passió per la llengua i la cultura angleses.
El fet que la primera llengua de l’escola fos l’anglès i que totes les classes fossin en anglès va suposar que jo no fes l’assignatura de Llengua castellana fins al tercer any de ser a l’escola. D’altra banda, no va ser fins a tercer de Primària que vaig començar a cursar l’assignatura de Llengua catalana i que, per tant, vaig aprendre a escriure en aquesta llengua. Tanmateix, això no va suposar cap problema ja que el català és la meva llengua materna i sempre l’he parlat amb tots els membres de la meva família, pel que fa al castellà tampoc va suposar cap problema ja que la majoria dels meus companys de classe eren castellanoparlants i a l’hora del pati gairebé sempre parlava en castellà.
Tot i que no em puc considerar plurilingüe, ja que les tres llengües (català, castellà i anglès) mai han estat al mateix nivell, les interferències que es produïen eren si més no gracioses. Una de les més gracioses i que la meva mare sempre m’ha recordat és que quan volia alguna cosa, com per exemple un got d’aigua, en comptes de dir “em dones un got d’aigua” o simplement “vull un got d’aigua”, sempre deia “puc tenir un got d’aigua? la qual és una interferència sintàctica claríssima de l’anglès may I have a glass of water?. A més, també recordo que la meva mare sempre em corregia i em deia que en català no es deia així, però jo no li feia cas i continuava demanant les coses a la meva manera anglesada! No va ser fins que vaig canviar d’escola que vaig començar a corregir totes aquestes interferències.
Com ja he comentat, als dotze anys vaig canviar d’escola. Va ser en el moment en què havia de passar de l’educació primària a la secundària (ESO) que els meus pares van decidir canviar-me d’escola. Aquest cop, vaig anar a una escola catalana la qual cosa indica que la meva escolarització a partir d’aquell moment va ser principalment en català, tot i que també en castellà ja que feia diverses assignatures en aquesta altra llengua. Aquest canvi, la veritat és que va ser força estrany en diversos aspectes de l’àmbit acadèmic: en primer lloc, el fet de passar a tenir només una assignatura en anglès va ser bastant sobtat ja que estava acostumada a tenir un mínim de set assignatures impartides en anglès; mai havia fet unes matemàtiques en cap altra llengua que no fos l’anglès. En segon lloc, el nivell de les tres llengües no es corresponia ni de bon tros al de la nova escola, sobretot en el cas de l’anglès. En el cas del català i del castellà, vaig haver-me de posar les piles en l’expressió escrita, ja que només feia tres anys que havia après a escriure en català i només ho havia practicat dins l’assignatura de Llengua catalana. D’altra banda, pel que fa a l’expressió oral no vaig tenir problema en cap de les dues llengües perquè les havia practicat des de ben petita.
Pel que fa a les classes d’anglès de la nova escola, em resultaven avorrides i sempre feia coses que jo ja havia fet en el meu segon any a l’escola anglesa, cosa que és completament normal. El fet que el nivell de les dues escoles fos tan diferent va fer que anés perdent una mica l’anglès que havia après fins aquell moment, ja que com tots sabem les llengües, si no es practiquen, s’obliden. Quan vaig ser realment conscient del que m’estava passant, vaig decidir continuar el costum de llegir un llibre per setmana que m’havien inculcat a l’escola anglesa, evidentment aquest llibre era sempre en anglès. Això no va fer que el meu nivell d’anglès, sobretot oral, augmentés però el menys vaig intentar mantenir-lo i crec que en certa manera ho vaig aconseguir.
Sempre he agraït als meus pares el fet que em portessin a una escola anglesa i que em donessin l’oportunitat d’aprendre anglès des de tan petita. A més, suposo que és per això que he acabat fent Traducció i Interpretació i que sempre he tingut aquesta passió per la llengua i la cultura angleses.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
